Guardar la partida
Aquesta expressió la va popularitzar l’escriptor Carlos Burgos. Fa referència a la situació que es sol donar quan en una parella un dels dos membres demana temps a l’altre.
Quan juguem a un videojoc i estem a punt d’endinsar-nos en una fase del joc en la qual no hi havíem estat abans el que fem és guardar la partida i, d’aquesta manera, si ens maten o no ens surt bé la jugada sempre podem tornar al punt inicial.
Doncs bé, ens agradi o no, una situació similar es dóna en les relacions de parella. Darrera del “necessito un temps” a vegades hi sol haver una nova il·lusió per una altra persona. Demanar temps a la parella permet explorar aquest terreny desconegut i, en cas que la cosa no vagi bé, tornar al punt de partida com si es tractés d’un videojoc. Aquesta sol·licitud de temps pot anar acompanyada d’ un “estic agobiat/da”, “tinc problemes a la feina”, etc., que també poden ser reals i que serveixen per fer més digestible la demanda.
No crec que s’hagi de criticar aquesta actitud en cas de donar-se. S’ha de comprendre que deixar una relació definitivament no és gens fàcil. No és fàcil trencar el vincles creats, encara que es senti que la relació no és del tot satisfactòria. A més, el fet d’estar en parella ofereix per a molta gent una sèrie d’avantatges (companyia, sexe, estatus social) que fan que sigui molt difícil deixar la relació si no es té una nova parella que permeti seguir gaudint-les.
En definitiva, tant és si aquest és el motiu que ha portat a un dels membres de la parella a demanar un temps. Si és així, l’important és comprendre que en el fons de la qüestió hi ha una insatisfacció més o menys profunda amb la relació, i que l’aparició d’una tercera persona ha actuat com a catalitzador de la ruptura de quelcom que ja no funcionava del tot.
O preferiries que la teva parella seguís amb tu encara que no hi estigués prou bé?
Vols parlar amb mi sobre algun tema? Consulta les meves dades de contacte o els meus serveis de psicologia online.
Pingback: Amistat amb l’exparella. Sí o no? | Enric Parnau psicologia