La veritable moralina del mite de David i Goliat

Aside

La veritable moralina del mite de David i Goliat

Osmar_Schindler_David_und_Goliath

Tradicionalment s’ha fet servir el relat bíblic de David i Goliat per il·lustrar que en ocasions el feble també pot vèncer al poderós. És a dir, que encara que sigui un combat desigual, sempre hi ha espai per a miracles o desenllaços inesperats. En el món de l’esport trobem molts exemples que encaixen amb el símbol de la lluita victoriosa del desvalgut (David) davant el gegant (Goliat). Així doncs, hi ha hagut grans sorpreses com la derrota de Mike Tyson davant James “Buster” Douglas, el “Maracanazo” (victòria d’Uruguai davant Brasil a la final del mundial de 1950), o la consecució de la lliga de futbol anglesa per part del Leicester davant d’equips amb pressupostos infinitament superiors.

Doncs bé, l’escriptor Malcolm Gladwell, al seu llibre David i Goliat argumenta que aquesta interpretació del relat és errònia. En realitat, la història amaga un missatge molt més valuós i profund, que ha passat desapercebut per la humanitat durant segles i segles, i que desenvolupo a continuació.

Filisteus i israelians es trobaven en conflicte, i era una cosa comuna en l’època escollir a un guerrer de cada bàndol perquè s’enfrontessin entre sí i d’aquesta forma evitar una guerra on es perdrien moltes vides. Ningú s’atrevia a enfrontar-se al gegant filisteu Goliat, de manera que el pastor israelià David es va oferir, rebutjant l’ús de qualsevol armadura i només amb la seva fona i cinc pedres. Va llançar una pedra al front de Goliat i després li va tallar el cap amb la seva pròpia espasa, en el que s’ha fet servir com a metàfora per fer al·lusió a victòries improbables.

Però, i aquí està la moralina, David en realitat NO era el feble, almenys en molts aspectes. Tal com Gladwell explica, hi havia molts factors que feien pensar en la seva possible victòria.

D’una banda, Goliat estava obstinat en què David s’acostés per tenir una lluita cos a cos. Per aquest i altres detalls (sempre anava acompanyat) es pot suposar que el gegant tenia problemes de visió (molt comuns en persones amb acromegàlia o gegantisme). A més, les seves dimensions (més de 2,5 metres d’altura) i la seva armadura (d’uns 50 Kg.) li restaven agilitat i mobilitat.

D’altra banda, encara que a primera vista una fona ens sembli una arma poc poderosa, la veritat és que un bon foner podia “matar o lesionar greument un blanc a una distància de 200 metres”, argumenta Gadwell. Segons estudis realitzats per experts, a certa distància la velocitat que aconsegueix el projectil llançat per una fona li confereix un poder similar al d’una pistola.

En resum, Goliat possiblement era superior davant un rival d’infanteria en una lluita amb espasa i armadura tal com manava el protocol de l’època, però davant d’algú de les característiques de David tenia moltes probabilitats de ser derrotat. És a dir, la correcta anàlisi ens mostra que el contendent suposadament inferior en realitat era superior si la batalla transcorria d’una determinada manera.

Aquesta moralina és extrapolable a tots els combats, competicions, partits, etc. en què s’enfronta un favorit i algú suposadament inferior. Si s’analitza correctament, els rivals més forts també poden presentar debilitats que els més febles poden aprofitar si saben portar l’enfrontament al seu terreny.

Tyson vs Buster

Per exemple, si analitzem a fons la derrota de Mike Tyson davant Buster Douglas (per a molts la més gran sorpresa de la història de l’esport) veiem que en realitat aquest era el resultat més probable. Així doncs, no es tracta d’una lluita desigual en la qual el feble surt victoriós, tal com s’havia interpretat el mite de David i Goliat fins fa poc. Cal fer un estudi més profund per entendre el que ha passat.

I el que va passar en aquest cas és que Tyson no s’havia pres seriosament el combat. Pràcticament no havia entrenat (fins i tot un espàrring el va tombar en un entrenament) i no havia vist cap vídeo del seu oponent. La nit anterior va tenir sexe amb diverses dones, i només pensava en anar-se’n de gresca. En canvi, Douglas s’havia estat preparant com mai, motivat per la recent mort de la seva mare, i sabia de quina forma controlar el combat i mantenir allunyat a Tyson (utilitzant el seu jab).

En definitiva, aquesta nova visió del mite de David i Goliat és molt més valuosa i empoderadora. En realitat el feble ha de trobar el camí per no ser el feble, i deixar d’apel·lar a l’èpica per aconseguir la victòria. Quan ens trobem en una situació en què ens enfrontem a un suposat Goliat hem de trobar l’estratègia i les armes que més ens puguin beneficiar en base a les nostres fortaleses i les seves debilitats.

Vols parlar amb mi sobre algun tema? Consulta les meves dades de contacte o els meus serveis de psicologia online.

Quina és l’emoció que més ens ajuda a evolucionar?

Aside

Quina és l’emoció que més ens ajuda a evolucionar?

emocions bàsiquesFa uns anys vaig assistir a un taller sobre teràpia psicològica. El professor, dels que a mi m’agraden, poc acadèmic i amb les seves pròpies teories basades en l’experiència, ens va fer la pregunta que us trasllado ara a vosaltres: Quina és l’emoció que més ajuda a promoure el canvi? Sense entrar en el debat de quantes emocions bàsiques existeixen, diguem que les opcions són: alegria, tristesa, por, ira, sorpresa i disgust.

Pren-te el teu temps i pensa-ho. Per quina d’aquestes emocions et decantes i per quin motiu?

Crec que gairebé cap dels alumnes vam encertar amb la resposta més interessant. És cert que totes aquestes emocions poden fer-nos reflexionar en segons quin determinat moment. Totes tenen la capacitat de mobilitzar-nos i promocionar un canvi en el curs dels nostres pensaments i accions, però n’hi ha una amb un especial potencial.

La resposta del professor em va sorprendre. Em va fer reflexionar. I és que és precisament la SORPRESA l’emoció de la qual ens parlava. Per quin motiu? Anem a veure-ho.

La sorpresa és l’emoció que experimentem en qüestionar-se les nostres creences i valors (la nostra estructura cognitiva). Quan quelcom ens sorprèn és perquè escapa a la forma en la qual interpretem les coses. Es tracta d’una construcció de la realitat diferent a la que tenim fins al moment. En sorprendre’ns experimentem una dissonància cognitiva. És a dir rebem una informació que entra en conflicte amb les idees preconcebudes que teníem sobre alguna cosa. És aquí on es troba el gran potencial de la sorpresa: el de desafiar la nostra estructura cognitiva. Ens dóna la possibilitat d’obrir la nostra ment i d’evolucionar cap a formes de pensar diferents i més flexibles.

4BD

Que alguna cosa ens sorprengui o no també dependrà de la nostra predisposició a tenir en compte altres visions de les coses. De la nostra obertura a altres experiències o aprenentatges. Les persones que no siguin obertes mentalment no es sorprendran en rebre idees que no encaixin amb el seu marc mental. Sentiran disgust i rebutjaran aquestes visions. No canviaran o evolucionaran.

cultura

Així doncs, vols obrir-te al canvi? Vols evolucionar? Llavors envolta’t de persones que et sorprenguin. Que tinguin una altra visió de les coses. Que siguin diferents. Que tinguin el seu propi punt de vista. En definitiva, que et facin REFLEXIONAR.

“Espero que veas cosas que te sorprendan. Espero que sientas cosas que nunca hayas sentido. Espero que conozcas a personas con otro punto de vista”. – El curioso caso de Benjamin Button.

Vols parlar amb mi sobre algun tema? Consulta les meves dades de contacte o els meus serveis de psicologia online.

La meva experiència Vipassana

Aside

La meva experiència Vipassana

Neru1Curs de meditació de 10 dies en una residència a Santa Maria de Palautordera. Seguint una sèrie de normes: no parlar amb ningú (ni fer gestos) fins el desè dia, cap contacte amb l’exterior (sense mòbil, llibres, Internet, TV…), aixecar-se a les 4h de la matinada, menjar vegetarià, homes i dones segregats, 11 hores al dia de meditació, prohibit mentir, robar, matar qualsevol animal, el sexe i l’alcohol. És un curs gratuït finançat per les donacions voluntàries dels antics estudiants.

Arribada el dia abans de començar: ens reunim tots els participants del curs. 30 homes i 30 dones. Podem parlar abans que comenci el curs. Gent de moltes parts del món: Escòcia, Finlàndia, Estats Units, Luxemburg, França, Alemanya, Argentina, Perú, San Sebastián, Eivissa, Córdoba, Cádiz, Barcelona… Tinc la sensació de trobar-me com en una espècie de Gran Hermano, o a l’inici d’una pel·lícula on es van caracteritzant els diferents protagonistes.

Al grup hi ha persones que porten molts anys meditant, altres d’iniciats i algun, com jo, que van a provar l’experiència. Som pocs els que no hem meditat mai i no sabem el que és. Ho comento i alguns em miren estranyats: “Pues empiezas fuerte eh?”. Entenc que serà una experiència dura. Els que repeteixen expliquen que a cada curs hi ha algú que abandona. “A veure si sóc jo un d’aquests” comento per treure’m pressió, però en el fons confio en aguantar tots els dies. Entrem a la primera sessió de meditació i comença el “noble silenci”.

image047

Primer dia: comencem a les 4:30h. Asseguts sobre un coixí, es tracta de focalitzar tota l’atenció en la respiració, com entra i surt l’aire de les fosses nasals. No em puc concentrar més de 5 segons seguits. Em vénen al cap pensaments i històries i sento ansietat per no poder desconnectar i concentrar-me, i per no poder explicar el que em passa. Afloren preocupacions del passat i expectatives, desitjos i projeccions del futur que impedeixen centrar-me en la respiració. Penso que no estem acostumats a estar gaire estona en un ambient sense estímuls i on només estem amb nosaltres mateixos.

No és fàcil mantenir-se en la mateixa postura i comencen els dolors a l’esquena i lumbars. Penso que m’hauria d’haver preparat millor i no haver anat a jugar a pàdel el dia abans de començar, perquè tinc les lumbars destrossades.

M’ha tocat dormir a la llitera de dalt. Tinc una aranya i la seva tela al sostre, a poca distància dels peus. “Prohibit matar qualsevol ésser viu”. El meu company de llitera és de Barcelona. Tan sols ens vam presentar el primer dia. Noto per detalls que és una persona molt nerviosa i això m’irrita. Em vaig fent una imatge de com deu ser ell i la seva vida. No m’hi sento connectat, però aquest sentiment anirà canviant al llarg dels dies.

20131010-185202

Segon dia:  el cos es rebel·la pels canvis que està patint i em fa mal tot. La ment també es rebel·la i em vénen al cap excuses per fugir. “On collons m’he anat a ficar?”. L’últim dia, parlant amb els companys observo que els hi ha passat el mateix. Al cap d’uns dies reflexiono i entenc que es tracta d’un mecanisme de defensa, ja que el cos i la ment entenen que els canvis que els han tret de la zona de confort posen en perill la seva integritat i donen senyals perquè les coses tornin a ser com abans.

A la sala de meditació no puc evitar obrir els ulls de tant en tant per observar els companys. No hauria de ser així però s’estableix una mena de competència entre nosaltres per veure com aguanta cadascú les sessions. L’últim dia alguns companys comenten que amb el soroll del caminar ja sabien qui abandonava la sala. En Phil, el company escocès d’uns 40 anys que tinc a la meva dreta, és com una estàtua i aguanta immòbil totes les hores a la sala. Em provoca admiració i em motiva per seguir aguantant els dolors.

Penso que tinc alguna contractura seriosa a l’esquena, però admeto que em reconforta veure com els companys deuen estar passant el mateix que jo, perquè no paren de fer estiraments. Aquesta nit somio que vaig al massatgista.

Tercer dia: noto com cada vegada tinc més capacitat de concentració. Ja no em vénen al cap pensaments intrusius i em puc focalitzar completament en la respiració. Ni durant les hores de descans la ment em viatja cap al passat o el futur. És com si fos incapaç de centrar-me en res més que el present i això em sorprèn.

Durant un descans es senten els plors d’un company, però ningú diu res. És el noi de Luxemburg, i més tard el veig parlant amb el responsable del grup. A l’hora de dinar el tinc a prop i riu sol. Es tira un rot que tothom sent, però ningú reacciona. L’endemà el veig caminant descalç pel jardí i perseguint ocells. Penso que se li ha anat la bola, però al final aguanta tots els dies com tot el grup. L’últim dia puc parlar amb ell i certament és una persona ben curiosa i expressiva. Potser el seu comportament era fruit d’una necessitat d’expressar i compartir emocions. Gràcies a aquesta anècdota entenc la norma de no poder-nos comunicar amb ningú, perquè la seva imatge perseguint ocells em dificulta la concentració durant les meditacions.

Quart dia: comença la instrucció en la tècnica vipassana. Es tracta d’observar les diferents sensacions del cos seguint un cert ordre, sense interpretar-les o jutjar-les com a agradables o desagradables. Equanimitat, és a dir, experimentar les sensacions sense reaccionar a elles amb cap pensament, sentiment o emoció. Si sorgeixen pensaments s’han de deixar passar acceptant-los sense frustrar-se. En resum, l’ensenyament consisteix en diferenciar entre la sensació corporal per una banda, i la valoració que fa la ment d’aquesta sensació com a positiva o negativa per l’altra. Considero que es tracta d’una explicació amb base científica, i ho relaciono amb la hipòtesi del marcador somàtic de Damasio que s’estudia al grau de psicologia.

Gràcies a la tècnica aconsegueixo estar intensament concentrat. Em focalitzo en el dolor a l’esquena i aconsegueixo sentir-lo sense reaccionar i experimentar patiment. Quan acaba la sessió sento alegria per haver pogut trencar per unes hores amb aquest patró mental inconscient. Penso que aquesta seria una gran eina pels que fan esports de resistència.

gong

Abans d’anar a dormir ens passen un discurs sobre la filosofia budista. Pel budisme la desventura (desdicha) és fruit de l’adhesió (apego) que tenim a les experiències agradables i l’aversió que tenim a les desagradables, cosa que ens genera patiment i ens impedeix acceptar i viure el moment tal i com és. Aquestes experiències ens provoquen sensacions en el cos, que la ment valora com a positives o negatives de forma inconscient. Amb la pràctica de la tècnica es pretén trencar aquest patró mental, per tal de no rebutjar ni desitjar sensacions o experiències i acceptar-les tal i com són. És a dir, no reaccionar amb adhesió davant les situacions agradables, ni amb aversió davant les desagradables, i ser conscients de la seva impermanència.

Cinquè dia: no he pogut dormir en tota la nit. El roncar dels companys se m’ha ficat dins el cervell i m’ha estat impossible. Mentrestant reflexiono com ha sigut possible que al llarg de l’evolució no hagi desaparegut una cosa que no serveix per res, només per emprenyar i no deixar dormir els que es troben a prop. L’endemà el primer que faig quan veig al responsable del grup és demanar-li uns taps.

Comencen les sessions de “ferma determinació”. Es tracta de 3 sessions al dia d’una hora de durada cadascuna, en les que ens hem de mantenir immòbils, sense obrir els ulls, les cames o els braços. L’objectiu és enfortir la concentració i la força de voluntat. La primera sessió és una tortura per mi. Sembla com si els segons s’hagin convertit en minuts i els minuts en hores. He esmorzat massa i això em passa factura (ja ens havien avisat). Però amb suor i patiment l’aconsegueixo acabar sense moure’m.

Fins el novè dia: els dies passen lentament. Al llarg de les sessions de meditació la ment es va tornant molt més sensible i és capaç d’experimentar sensacions que abans no podia. Descobreixo que tinc més sensibilitat a la dreta del cos. En les sessions de “ferma determinació” em puc concentrar intensament i en algunes tinc la sensació de poder aguantar hores i hores immòbil sense patir. Els últims dies l’esquena està millor i per aquesta raó pel matí tinc problemes per concentrar-me perquè em ve son mentre medito.

Tots els vespres ens van passant discursos sobre la filosofia budista i la vida de Buda. Els discursos són molt crítics amb la resta de religions pel fet de tenir estructura, litúrgia i dogmes. De fet, davant la meva sorpresa, les tracten de sectes ja que t’obliguen a seguir els seus dogmes per assolir la salvació. En aquest cas penso que es compleix la frase de “veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga a l’ull d’un mateix”. Si un intenta ser objectiu és fàcil observar com el budisme també té dogmes (tot i que menys) ja que, si no es segueixen, tampoc es pot arribar a la il·luminació. “Abstenir-se de matar qualsevol ésser viu”, “Abstenir-se de prendre qualsevol tipus d’intoxicants” (què és un intoxicant? El verí està en la dosi), “Abstenir-se de dir mentides” (ni pietoses?), “Abstenir-se de mantenir una conducta sexual inadequada” (què és una conducta sexual inadequada?). Igualment, hi ha discursos que parlen de la vida de Buda com si fossin fets històrics. En canvi, hi ha altres discursos que trobo molt positius perquè defensen el centrar-se en un mateix. Davant dels problemes tendim a buscar les causes fora de nosaltres, i això ens impedeix entendre les nostres debilitats i créixer.

entrada.dhamma.neru_thumb_02

Durant els descansos camino pel jardí o m’estiro al llit. Gairebé sempre que m’estiro m’acabo adormint, i en dues ocasions em passa una cosa que no recordo que m’hagués passat mai. Tinc un somni que fa gràcia i em desperto rient. Ho interpreto com la manifestació d’una necessitat d’expressar emocions, després de tants de dies sense poder-ho fer.

Desè dia:  a les 10 del matí s’acaba el “noble silenci”. Hi ha unes ganes enormes de parlar amb els companys i compartir les vivències. Aquest dia els conec més a fons i els motius que els han portat a fer el curs. Hi ha persones molt ficades dins del món de la meditació, altres amb un esperit més pràctic, i altres que tenen problemes personals i el curs els serveix de motivació per tornar a començar de zero.

Tots aquests dies m’he fet una imatge de com són els companys. En alguns veig que la meva idea era encertada, però n’hi ha d’altres que són diferents al que em pensava. Un company em diu que es pensava que jo era esportista d’algun tipus d’art marcial, per la disciplina que em veia. Em sorprèn que em veiés disciplinat.

El meu company de llitera m’explica una mica la seva vida i és complicada, tal i com m’imaginava. S’ha separat dues vegades, té fills a diferents ciutats, una empresa en fallida… Durant tots aquests dies li he agafat estima, tot i no haver-nos comunicat. Potser perquè intuïa la seva situació.

El noi més graciós del grup ha vingut des de Cadis. Va començar a venir a peu i fent autoestop, i va arribar amb una bicicleta que va trobar-se o li van donar. Ara pregunta com anar cap al País Basc. La seva manera de viure és totalment diferent a la de la majoria de nosaltres, que busquem seguretat amb tot allò que fem. Però potser això ens impedeix viure la vida més intensament tal i com fa ell.

csm_DHAMMA_NERU_-_Office_Block__w-_Kitchen_behind_b91f4ccad8Entre els companys coincidim en algunes coses. Una d’elles és en la gran quantitat de somnis que hem tingut aquests dies. Hi ha un psicoanalista en el grup que no dóna l’abast interpretant-los. La majoria de companys també ha patit insomni. Fins i tot una persona diu que s’ha passat 5 nits en blanc i les altres tampoc ha dormit gaire bé. No sé si sentir-me afortunat.

Continuen les sessions de meditació, però se’m fa molt difícil concentrar-me després d’haver compartit tantes històries. Comencen a venir les ganes de tornar a casa.

Ens passem tot el dia parlant fins ben entrada la nit. L’endemà hi ha cares d’alegria per haver viscut l’experiència i per tornar amb la família. Abans, però, entre tots hem de netejar les instal·lacions. Un cop acabem recupero el mòbil, targeta de dèbit i claus del cotxe. És com el símbol de tornar a la vida moderna després d’un parèntesi de deu dies.

Si has arribat fins aquí i t’han vingut ganes de viure l’experiència, oblida tot el que has llegit i viu-la a la teva manera sense que la meva vivència et condicioni.

La tirania de l’actitud positiva

Aside

La tirania de l’actitud positiva

Versión en castellano

actitud positivaAl llarg de la història de la humanitat, l’objectiu vital de les persones ha anat canviant. A grans trets, es podria dir que fins la Revolució Industrial, el propòsit de gran part de la població era el d’assolir unes condicions que els permetés sobreviure. A partir d’aquí, un cop es van anar cobrint aquestes necessitats més primàries de supervivència, uns altres objectius i necessitats van anar agafant protagonisme (formar part d’un grup social, tenir una feina que generi satisfacció, sentir-nos estimats, etc.).

Avui en dia ens trobem en una societat on l’objectiu vital principal en moltes persones és el de sentir-se realitzat i assolir la felicitat. D’aquí que hi hagi hagut el “boom” dels llibres d’autoajuda, el coaching o la Psicologia positiva.

No té res de dolent el voler millorar la nostra vida, però haver de ser feliç sigui com sigui i en qualsevol situació pot ser una tirania. Estem acostumats a veure missatges en les xarxes socials o en altres mitjans del tipus: “Si estàs trist, somriu” o “Avui he decidit ser feliç”. Com si el fet de ser feliç fos una opció que qualsevol pot escollir, i amb aquesta facilitat. Per quin motiu ens neguem la possibilitat d’estar tristos?

Quan ens fan una foto, per exemple, el primer que fem inconscientment és posar un somriure. Si no ho fem sempre hi haurà algú que ens recriminarà que estem molt seriosos. És molt curiós observar fotografies antigues, dels nostres avis o anteriors, i mirar quina és la seva expressió. Ens donarem compte que en moltes ocasions no estan somrient, sinó que simplement estan allà sense mostrar cap estat emocional per tal que els facin la foto i prou. No crec que això sigui qüestió que abans no eren feliços, sinó que no hi havia la cultura i la pressió social de mostrar una bona cara.

3559290114_af97595132És per tot això que alguns autors ja comencen a parlar de “la tirania de l’actitud positiva” i dels efectes contraproduents que aquesta pot tenir, ja que si et sents malament per alguna cosa i no pots posar una cara feliç per molt que ho intentis, pots acabar per sentir-te pitjor. No només et sents malament pel que passa, sinó que també et sents culpable per no sentir-te bé.

Vols parlar amb mi sobre algun tema? Consulta les meves dades de contacte o els meus serveis de psicologia online.

Què és això del mindfulness? Aplicacions en la vida i en l’esport

Aside

Què és això del mindfulness? Aplicacions en la vida i en l’esport

Versión en castellano

mindfulnessEls darrers anys s’ha fet molt popular l’ús del mindfulness en l’àmbit del benestar personal, però molta gent no sap en què consisteix ni entén en què es basa aquesta metodologia. A continuació intentaré explicar-ho de la forma més senzilla possible.

A grans trets podríem dir que a les societats occidentals les persones acostumem a relacionar el fet d’assolir felicitat o benestar amb aconseguir coses o objectius. És a dir, pensem que quan assolim certes coses serem més feliços. En canvi, en les cultures orientals sovint es té una altra visió del benestar, que té més en compte el saber apreciar el present, acceptar les situacions que ens toca viure i ser conscients que tot és temporal. L’objectiu del mindfulness cal situar-lo dins d’aquest context filosòfic oriental.

El mindfulness o atenció plena és una pràctica que està basada en un tipus de meditació budista. Es podria definir com a una meditació adaptada a la societat occidental i desproveïda de qualsevol misticisme o significat religiós. Bàsicament consisteix en observar certes sensacions corporals sense jutjar-les ni reaccionar-hi amb cap pensament, sentiment o emoció. Així, es tracta d’una mena d’entrenament mental destinat a enfocar-se en el present, acceptant-lo tal i com és. Un exemple seria tancar els ulls i concentrar-se en la respiració. Observar com entra i com surt l’aire de les fosses nasals, sense fer cas dels pensaments que vagin sorgint al nostre cap.

mindfulnessCom ens pot ajudar això? Doncs bé, estareu d’acord amb mi que vivim en una societat on contínuament estem exposats a multitud d’estímuls (televisió, emails, trucades, missatges de Whatsapp, etc.). Tenim tantes coses al cap que sovint ens és molt difícil concentrar-nos en una tasca concreta. Ens hem acostumat a estar atents parcialment, a les distraccions, i a fer moltes coses alhora. Això ens provoca estrès i dificultats per a gaudir del present.

És per això que la pràctica del mindfulness pot ser molt beneficiosa, i especialment en persones que pateixen d’ansietat o depressió. Quan estem angoixats tenim al cap pensaments i preocupacions per coses que poden passar en el futur. I quan estem tristos solem donar voltes contínuament a situacions del passat. Així doncs, el que persegueix aquesta pràctica és trencar aquests patrons de pensament que ens estan provocant patiment, entrenant al cervell per tal que es centri en el present i fugi de l’hàbit de donar voltes i voltes a les coses dins del cap. Dit d’una altra manera, es busca que siguem conscients de la realitat del moment present que estem vivint, però sense quedar atrapats en els pensaments i les reaccions emocionals que aquesta situació ens provoqui.

Mindfulness i esport

Una altra de les aplicacions que té la pràctica del mindfulness és en l’àmbit de l’esport. Depenent de quina tipologia d’esport es tracti, la meditació ens pot aportar uns beneficis determinats:

  • Millorar la concentració: molts esports que requereixen d’una concentració molt focalitzada en determinats moments. L’entrenament en atenció plena ens ajuda a reforçarla nostra habilitat per evitar distraccions.
  • Estat de flow: és un aspecte molt relacionat amb la concentració. S’anomena flow o fluxe a l’estat mental en el quan ens trobem totalment enfocats en una tasca, amb un sentiment de control de la situació molt acusat (no s’ha d’oblidar que és un constructe). En aquest estat ens trobem fusionats amb el present, gaudint del moment sense experimentar una sensació d’esforç.  La pràctica del mindfulness pretén desenvolupar la nostra capacitat de sentir el present i experimentar l’estat de fluxe.
  • Gestió de les emocions: hi ha esports, com per exemple el tenis o el pàdel, que són unes autèntiques muntanyes russes emocionals, ja que contínuament s’alternen encerts i errors que poden afectar el nostre rendiment si ens hi quedem “enganxats”.
  • Gestió del dolor: el dolor és una sensació corporal que el nostre cervell interpreta com a aversiva. Certament es pot diferenciar entre la sensació i la valoració que en fan els nostres processos mentals (en el sadomasoquisme, per exemple, els seus practicants s’entrenen o es predisposen mentalment per tal que el dolor els generi plaer). Amb la pràctica de la meditació es pretén observar la sensació tal i com és, sentint el dolor sense fer-ne cap judici, ni com a quelcom agradable o desagradable. És a dir, sentir el dolor (que no hauríem de definir com a dolor) sense patir dolor.
  • Gaudir de l’esport: quan practiquem el nostre esport sense haver de batallar amb pensaments intrusius, sense sentir-nos arrossegats pel vaivé de les emocions i, en definitiva, amb una sensació de control mental, la pràctica és molt més gratificant i motivadora.

Vols parlar amb mi sobre algun tema? Consulta les meves dades de contacte o els meus serveis de psicologia online.